Pintura

PELE TORRES. UNA BLANCOR MARCADA

Normalment, i moltes vegades d’una forma inconscient, el treball dels

pintors es defineix per totalitats repartides més o menys

igualitàriament dins el quadre, o per sistemes de concentració. Pele

Torres, conegut professional de la nostra joieria i no tant de l’art

malgrat llargs anys de dedicació activa a la pintura, es trobaria entre

els segons. En ell, aquesta concentració té un afany particular:

controlar la dispersió, no del ple, sinó del buit.

Aquesta mostra, amb la qual inaugura a Barcelona la seva

carrera expositiva, recull obra de 1977 inicialment inspirada a

Londres, fins a la més fresca d’enguany feta entre Eivissa i Barcelona.

El color blanc i les presències molt uniformades, que tracten de

subjectar l’espai obert, la fan unitària, quasi invariable i monòtona,

però en analitzar-la la veiem aparèixer diferents impulsos.

En un principi la pintura de Pele Torres ja parteix de dues

circumstàncies desiguals: conté velats misteris energètics, però és

plantejada objectivament per tal de donar cabuda a formes purament

pictòriques. Això, d’entrada, l’inclou en l’abstracció tradicional que

s’empara en allò que té de “concret”la pintura i no els objectes.

Concebuda la petita idea dins el gran tema integral de Pele

sobre la comunicació harmònica sense paraules, que és com dir

sense “coses” pintades, i dins la mateixa marxa germinativa de l’obra,

ha de resoldre encara el dilema entre la possible temptació vers la

lliure espontaneïtat o l’ordre regulat que li plantegen aquests pols ben

distanciats en la seva obra. I ho fa a través d’un acte de materialitat;

aquí passa al terreny dels accidents texturals.

Pele Torres posa en acció les forces orgàniques del quadre,

deixant que aflori tota una geologia de magmes muntanyosos que,

com a serralades de pintura, creen els clàssics espais de llum i espais

de penombra, tant per la solució en relleu com per la concepció

encara renaixentista de les pautes de compensació.

En aquest sentit la intacta blancor no ajuda contra el que es podria

suposar, a un ambient pulcre; més aviat s’oposa a la tragèdia

matèrica. La seva impol.luta nitidesa resta desnaturalitzada per la

trama textural. En concepte, tots aquest esborralls de matèria són

més foscos, més tortuosos, del que el to blanc reclama per a ells

. Cal prendre’l, doncs, no com el color “mare”, el color compilador,

sinó com “un” color qualsevol dins de l’espectre habitual.

La vibració dins el gruix de cal blanca de les cases

eivissenques – ens diu el pintor – ha estat un primer estímul per

aquesta intransigent elecció. Ara bé, com a mediterranista

d’ascendència i no d’adopció, en l’obra de Pele no hi ha una

decantació clara vers la racionalitat, com és el cas del germano-

eivissenc Micus (ambdós es desconeixen) amb qui l’uneix una certa

concomitància; tots dos treballes amb similars elements – roba, fils,

cordills, paper… -tranctaments–esfilagarsats,blancor,grumolls

Per aquest motiu la forma trèmula, imprecisa, que neix d’un

estavellament intern i crea aurèoles al voltant, va guanyat terreny, i

cada cop més, a l’antiga organització en bonys estrafets de gruixuda

corporeïtat. Això evidencia un salt. En les primeres obres hi ha un

momento límit de topada que avui ha deixat pas a la desintegració

que vindria desprès.

Aleshores i ara governa sempre un ritme que Pele no pot

abandonar, dur i insistent com el só del diapasó: la recerca d’un

inel.ludible xoc tensional. Les masses han d’atraure’s, el paper fi ha

de transparentar projectes invisibles que ho són més per intocables,

rotllanes d’arrugats s’obren per mostrar-nos llurs cavitats negres o

tenyides de vermell. Com deia el suprematista Malevisch compta “el

pes, la velocitat i la direcció del moviment”; salvant les distàncies, dins

la rítmica dual de Pele tot és en funció d’aquesta direccionalitat.

Diem dual perquè unes porcions geomètriques i poc integrades, de

signe quebradís, han estat els nervis conductors, els guies visuals, de

la meitat no buida del quadre que ara, a poc a poc, van essent

substituïts pels filams o pels corpuscles molt més annexos a

l’organicitat de la matèria.

L’ambivalència, tant disgregada en l’obra de Pele, tendeix a

trobar solució dins ella mateixa. El traspàs vers el repòs natural que

cer és pròxim a operar-se.

M. Teresa Blanch

Barcelona 1979

“TENSIÓ” Técnica mixta 70 x 60 cms. Barcelona 1976
“LA ROCA BLANCA” Óleo y técnica mixta, 140 x 120 cms. Ibiza 1977
“NO SENTS EL SOROLL DEL VENT?” Acrilicos y técnica mixta 180 x 180 cms Barcelona 1984
“UNA LLUM BLANCA AMB UN ESPAI DE COLORS” 120 X 80 CMS Técnica mixta Barcelona 1994
“L’EMOCIÓ DE DESCOBRIR ALTRES MONS” ACRILIC I TECNICA MIXTA SOBRE TAULER ENTELAT 150 X 150 CMS. EIVISSA 2006
“Una Luz blanca” Collage y acrílicos 23 X 23 Cms BARCELONA 2010
“UNITS PER SEMPRE” Técnica mixta i acrilics 125 x 65 cms. Barcelona 2008

Sep 30, 2010
CommentsRSS0

Leave a Reply

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>