Premsa

LA PINTURA DE PELE TORRES

Simplicitat i complexitat, heus aquí dues formes de concebre la vida, el món i l’art mateix. Ben aviat ens trobem davant el desafiament existencial de seleccionar entre el que és simple i el que és complex. Uns triaran el senzill, l’elemental, l’estricte i primigeni com a base del seu fer i del seu pensar, d’altres preferirian la complexitat com a mitjà d’expressió d’una noció més barroca, més in-trincada i difícil en les seves manifestacions.

Difícilment trobarem en el camp de les arts un artista que no s’hagi definit per una o altre vessant. La qüestió és gairebé un repte per a tot aquell ve vol dir quelcom en el camp de la plàstica. Pele Torres, tant en l’art com en la vida, és un decidit defensor de la simplicitat del succint, de l’elementalitat portada als límits més inversemblants. La màxima de l’arquitecte nordamericà L.H. Sullivan “less is more” l’ha duta a les últimes conseqüències. Torres és l’antibarroquisme per Excel.lència. És dels artistes que amb menys elements tracta de dir més coses. La pobresa dels materials que empra – papers arrugats, robes de lli, cordills, fils, etc.- vénen a ésser un recolzament que abranda, encara més, els seus propòsits elementalistes. Fins i tot el color respon a aquest enteniment tant simple de la vida i de l’art. El blanc és la protagonista principal de la seva producció i la base d’una àmplia variació de tons, matisos i relleus, que constitueixen una amplíssima escala tonal basada en l’elementalitat cromàtica de blancs i grisos.

Però una descripció tan directa del seu auster plasticisme ens pot dur a l’equívoc de fer-nos creure que el seu treball sigui mancat d’elements expressius i significants. Amb tot, aquests no hi manquen.

En uns fons tan subtils i despullats, les textures, els esfilagarçats, les rugositats, els jocs de composició ortogonal, el zigzagueix d’una línea o les ondulacions d’un relleu, poden arribar a ésser tan expressius com qualsevol altre repertori de formes i de colors que per llur significació ens semblin entenedors a tots plegats. És a dir, que en l’obra de Pele Torres no hem de buscar tòpics naturalistes i formalistes –ja prou explotats per les nombroses escoles figuratives -, sinó que hem de cercar-hi aquells codis secrets, espirituals, metafísics que tant kandisnki com Mondrian i Klee van incorporar a l’art contemporani.

Val a dir que la simplicitat cubicular de la casa eivissenca, ultra la lliçó compositiva de la seva construcción, ha exercit un influx notable en aquest propòsit seu de romandre Fidel al simple, per sobre de tota altra cosa.

Aquest treball de Torres enceta un camí plàstic i pictòric amb esdevenidor i, sobretot, ple de possibilitats expressives per a tots aquells qui cerquen en tota manifestació artística plaents vivències de l’esperit.

Simplicitat versus complexitat; un enfrontament dialèctic que Pele Torres resol categòricament.

Daniel GIRALT-MIRACLE

Crític d’Art del diari AVUI

Barcelona 1976

Sep 30, 2010
CommentsRSS0

Leave a Reply

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>